La història de la cupletista Adela Margot (v. 1880- v. 1950)

Vos compartisc la història d’Adela Margot, cupletista d’origen madrileny que esdevingué una celebritat a València a la dècada de 1910, convertint-se en l’artista de capçalera del progressisme anticlerical. La seua popularitat a València sorgí arran un conflicte entre progressistes i conservadors, ja que estos últims consideraven les seues funcions de cuplet com un perill moral per l’erotisme que desprenien. Gràcies a això i a la popularitat que va aconseguir després d’aparèixer a la coneguda com a Falla de la Margot (1912), l’artista va arribar fins i tot a ser considerada valenciana per la seua gran vinculació a esta terra.

Adela Margot per Antonio Esplugas (1910-1920). Fons: Arxiu Nacional de Catalunya – CC BY-NC-ND
El Pueblo, 9/5/1913

De pianista a cupletista (≈1880-1912)

El nom real d’Adela Margot era Adela Vicente Herrero. Havia nascut a Madrid, probablement a finals de la dècada de 1880. Provinent de família d’estrat popular però amb cert accés a recursos socials i educatius, va rebre formació en declamació, escriptura i música; de fet, va cursar la carrera de piano al Conservatori de Madrid, una consecució que el 1901 li permetria muntar una acadèmia musical a Salamanca en companyia de les seues germanes. Uns anys més tard, Adela Vicente s’enrolà amb una companyia de teatre líric i varietats madrilenya, un canvi esperonat pel bon sou que rebien les artistes i que l’ajudaria a sostenir l’economia familiar.

Adela Margot (v. 1912). Fons: Biblioteca Valenciana

Sota la direcció d’Ernesto Tecglen Berben, entre 1908 i 1911 Adela Vicente va formar part de la companyia del Royal Kursaal, un teatre popular de la capital espanyola. Després de fer el salt a l’actuació en solitari —adoptant ja el nom artístic d’Adela Margot—, l’artista decidí iniciar una gira per províncies. A València la trobem per primera vegada en juliol de 1911 al teatre Apolo. A partir d’octubre del mateix 1911 va marxar al Paral·lel de Barcelona, un dels epicentres de l’oci del moment. Allà va actuar al teatre Gayarre, on obtindria un èxit discret, sobretot tenint en compte la cupletista que actuava uns metres més enllà en el teatre Arnau: Raquel Meller, artista en ple moment d’ascens a la fama, i amb la qual seria comparada després. Aleshores, Margot tornà cap a València, passant a actuar en el respectable teatre Apolo al popular Salón Novedades.

Tot i que a València, a causa d’uns canvis en la recollida d’impostos, els teatres van romandre tancats entre febrer i març de 1912, el retorn de Margot va anar acompanyat d’un aparell mediàtic publicitari més contundent. En el número aparegut el 10 de febrer, Letras y figuras la mostrava en portada i hi adjuntava una extensa entrevista i es parlava del seu èxit a La Traca.

Letras y figuras, febrer de 1912

La falla de la Margot (1912)

Després del tancament dels teatres, Margot va reprendre les seues actuacions al Novedades a principis de març de 1912. Com hom sap, a València, aquest mes està protagonitzat per les falles. En temps de la Margot, la durada de les falles es restringia al 18 i el 19 de març. La vespra, els rotatius exposaven quines eren les temàtiques de les falles i a la nit hi tenia lloc la plantà dels monuments; a l’endemà, dia de Sant Josep, passava el jurat que atorgava els premis i era la jornada en la qual la gent visitava les falles fins a la cremà nocturna.

De totes les falles d’aquell març va haver-hi una que va tindre un èxit acaparador: la falla que es va plantar a la Plaça del Doctor Collado, titulada oficialment La sicalipsis a la orden del dia, i ben prompte coneguda com La falla de la Margot, obra de l’artista faller Pere Guillem. Si bé no era, ni molt menys, la primera vegada que una falla s’hi referia als nous espectacles musicals i d’oci d’aquelles primeres dècades del segle xx, La falla de la Margot va aconseguir passar a ser un dels monuments que es recordaria en el temps.

El Pueblo, 3/1934

La història, segons la premsa, va anar de la següent manera. La comissió fallera va anunciar que la seua falla representava un music-hall, incloent-hi una cantant, els músics i alguns hòmens al públic. Però una vegada plantat el monument, la sorpresa fou que l’escenari s’assemblava al Novedades, la cupletista era físicament quasi idèntica a Adela Margot i, segons l’opinió popular, era fàcil distingir la identitats d’alguns membres del públic contemplant els ninots. Si aquests ingredients no foren ja prou suggestius per a atraure públic, les pressions dels conservadors —que feren tapar amb roba el ninot que representava a la cupletista— i les valoracions del jurat oficial —poc congruents amb l’apreciació popular—, multiplicaren la popularitat del monument i de l’artista que hi apareixia.

Al llibret escrit per la comissió fallera també apareixien referències a la realitat al voltant de la Margot. Se l’anomenava «La Changlot» i s’hi descrivien tots els llocs tòpics que acompanyaven el discurs de l’època sobre les cupletistes.

«Llechidor sofrit y amat,
eixa figura o ninot,
qu’está dalt del entaulat,
representa a ‘La Changlot’.

Artista de novetat,
es Reina entre les estrelles,
Y es tan fina y complasient
qu’enseña hasta les orelles
si li hu demana la chent.

Está cantant el ‘couplet’
de ‘El platano y la guayaba’,
y eixe tio satisfet, mirant-la,
es torca la baba
mentre tremola de fret.

[…]

Ella els mira i se sonriu
fentlos dos mil posturetes,
Y en el seu interior diu:
‘Yo vos trauré les pesetes,
per això se divertiu’.

Y els agüelos allí van
una nit y un’atra nit,
com si alló tinguera imán;
Y com tant s’han divertit
al sen demá tornarán.»


Per a aprofitar l’escàndol faller i fer-lo seu, Margot va acudir ella mateixa a vore la falla, feu una donació econòmica a la comissió de la Plaça Collado i pujà a un dels balcons de les cases de la plaça per a llançar unes paraules al públic. La mida del rogle al voltant d’ella i la gravetat dels altercats que es produïren els presents varien segons el tarannà ideològic del periòdic que narra els fets. Tant els periòdics progressistes com els conservadors en feren referència i es mostraren a favor o en contra de la cupletista i els seus espectacles. Podeu llegir més sobre la Falla de la Margot a Lletres Falleres o a Distrito Fallas, on també hi ha més fotografies.

En qualsevol cas, la gent volia més Margot. En abril del mateix any es va publicar una revista que duia el seu nom —es desconeix si va tindre continuïtat més enllà del primer número— i es conserva una minuta d’un sopar en un hotel de la ciutat en homenatge seu celebrat en abril a un luxós hotel de València.

Revista La Margot, abril de 1912. Fons: Hemeroteca de València.

Margot, com a bona cupletista, va seguir en l’estratègia de congeniar una imatge alhora propera i llunyana amb el públic a través de diferents mitjans: participà en festivals benèfics, no va dubtar en emprar el vestit típic valencià en actuacions i actes i va estendre rumors sobre els inicis d’una relació amb algú del món de la faràndula, com degudament filtrà la premsa progressista de El Pueblo i La Traca. De fet, aquests mitjans de comunicació esdevingueren els seus principals valedors i publicistes. A més a més, l’oralitat va col·laborar en estendre la seua fama per tota la geografia valenciana.

Arte taurino, 21/05/1912. Fons: Biblioteca Nacional d’Espanya

A finals de maig del mateix 1912, l’artista es va traslladar a Alacant. D’allà, animada pels èxits obtinguts, va començar un pelegrinatge que la portaria a diferents ciutats espanyoles. Tanmateix, els temps per al cuplet estaven canviant.

Margot davant els canvis en el models femenins (1913-1917)

Diversos especialistes han esmentat la metamorfosi que va patir el cuplet a partir de la dècada del 1910. Se’ls considera els anys de «dignificació del gènere» després d’advertir que allò que es mostrava al cuplet podia tindre poder subversiu, especialment per a les dones. Aquest fenomen feu virar els espectacles del cuplet dels espais populars cap als admesos per la cultura burgesa. També es va promoure un model de cupletista que aglutinara algunes de les característiques de «dona moderna» —amb un cos més esvelt i caracteritzat per la subtilesa en les maneres i la seducció—, sense deixar de banda la dona tradicional lligada a la cultura nacional o regional.

Margot va tractar de gestionar aquest important canvi. Tanmateix, les característiques del seu cos, del seu personatge i del seu espectacle no acabaven d’adequar-se a estes modes. Tot i que ella pertanyia generacionalment al grup de cupletistes en boga —Pastora Imperio, La Goyita o Raquel Meller—, ben prompte se’n començaren a ressaltar les diferències conceptuals. Es considerava que Margot no era chic; més bé, tenia reputació de popular i contundent, fent ús d’un erotisme allunyat de tota subtilesa o puritanisme amb un cos voluptuós. Per això, en les actuacions dutes a terme durant el bienni 1913 i 1915, a Margot sovint se l’acusava d’oferir un espectacle de «mal gusto» i «funesto».

No obstant això, en terres valencianes Margot va tornar recurrentment i va seguir repetint triomfs i escàndols. D’entre totes les situacions potencialment escandaloses, el cas més sonat va ocórrer a Nules (Castelló) en 1916, quan es va haver de suspendre la seua actuació. Segons les fonts dels diferents rotatius, Margot va arribar a l’esmentada localitat en tren; a l’estació, es va trobar amb una airada protesta de les dones del poble, les quals s’oposaven a l’actuació de la cupletista. Finalment, malgrat la insistència dels homes que volien assistir-hi a la funció, l’alcalde va suspendre l’actuació. Només un any més tard, aquest suposat escàndol s’havia convertit en un sainet, titulat Cremáes sinse fóc: sainete valensiá en un acte, en vers y prosa, inspirat sobre el resibiment que li feren les dones en un poble de la provincia de Castelló a la chenial artista de varietés Adela Margot (escrit en el permís de ésta) (Gómez, 1917). L’obra va guanyar un premi a Lo Rat Penat —entitat valencianista de tall conservador—, tot i que no sabem es va arribar a estrenar.

Fons: Hemeroteca de València

De fet, a més del poder del seu personatge i la càrrega eròtica de les funcions, bona part de l’èxit a l’escena local esdevingué gràcies a la vinculació amb la producció cultural local. En el cas de les actuacions a la ciutat de València, sabem que alguns dels autors més en boga de l’escena teatral popular local del moment, com foren Pere Chirivella i Josep Peris Celda, hi escriviren monòlegs de nova creació. Posteriorment, algunes d’aquestes produccions es podien adquirir a l’acadèmia privada del músic de varietats Isidro Laguna.

Mundo Gráfico, 20/8/1919. Biblioteca Nacional d’Espanya

De cupletista a escriptora (1917-1946)

A partir de l’escàndol de Nules el 1916 i les noves circumstàncies que envoltaven els espectacles, Margot probablement va optar per modificar la seua estratègia professional. De les imatges se’n desprèn un posat més madur, la seua nomenclatura la definia ara com una canzonista i va tornar a emprar la seua vinculació a València com a reclam —una operació exitosa que ja hem vist que duia a terme des del 1912. Malgrat tot, de la quantitat d’actuacions publicitades es dedueix que la seua presència pública va anar reduint-se progressivament.

Eco artístico, 15/10/1917

Així i tot, l’any 1919 Margot va tornar a reformular la seua carrera: va escriure un llibre autobiogràfic, que va titular Al Oído. El libro de la vida (Margot, 1919). El ressò que el volum tingué a l’estat espanyol fou força testimonial. Ans al contrari, la promoció del llibre a la premsa progressista valenciana fou entusiasta i constant en el temps.

Mundo gráfico, 20/8/1919. Fons: Biblioteca Nacional d’Espanya

No obstant això, a la fi, Margot va voltar per diferents ciutats, passant alguna temprada llarga a Tenerife per a instal·lar-se definitivament a Madrid. Allà va continuar reciclar-se professionalment gràcies a la seua formació. Així, a partir del 1924, va abandonar la cançó per a presentar-se, en successives publicacions, amb qualificatius com ara «ilustre escritora y virtuosa profesora de piano». Progressivament va abandonar la identificació d’Adela Margot per a tornar a signar com a Adela Vicente. A més d’aparèixer a la ràdio, sembla ser que va participar en recitals de poesia i en mítings a favor de l’abolició de la prostitució en companyia de personalitats com ara Maria Lejárraga. Finalment, es casaria amb un empresari mèdic d’origen català amb residència a Madrid. Les últimes notícies d’ella apareixen en l’esquela del que fou el seu marit, en 1947.

La seua memòria a València fou perpetuada gràcies a les referències a La falla de la Margot a El Pueblo i a La Chala, hereva de La Traca, durant l’època de la Segona República espanyola. Posteriorment, ja en democràcia, se’n n’han fet ressò alguns dels volums dedicats a la història de les falles, una tasca que ha prosseguit en els últims anys.

* Este text és un fragment adaptat de l’article Discursos a través de la celebritat local: la cupletista Adela Margot a València durant la dècada de 1910 a la revista Pasado y Memoria (2022). El podeu llegir lliurement fent clic en este enllaç.


Els continguts d’aquests materials estan sota una llicència Creative Commons. Consulteu-los abans d’emprar-los.

Los contenidos de estos materiales están bajo una licencia Creative Commons. Consúltela antes de usarlos.

The contents of these materials are under a licence Creative Commons. Check it before use.

Isabel Ferrer Senabre, 2022

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *