Ahir, nosequanté dia de confinament, ens vam reunir a sopar amb la família davant la tele. Fugint de les incomptables remisions del virus, en diferents formats i sensacionalismes, ens vam quedar amb l’aposta segura dels Simpsons, mentre mastegàvem un sàndvitx a l’ús. La protagonista del capítol era Marge, qui se n’adonava que incapaç de fer fora un agent immobiliari aprofitante instal·lat a la casa familiar mesos i mesos. Amb una reflexió basada en un trauma infantil, Marge prenia consciència que no sabia dir “no”, sobretot si intuïa que això tindria consqüències negatives per al receptor de la seua resposta.
Aquest matí, però, ja m’havia oblidat de Marge i em disposava a intentar aprofitar el temps a l’ordinador, fugint ara de la mena de lentitud col·lectiva provocada per la sensació d’irrealitat. Això m’ho ha confirmat una amiga, a qui m’he permès recordar-li la màxima dels avesats a estar produint a casa davant de la pantalla (ara anomenat teletreball): com si anares a l’oficina, despertador, café, dutxa, roba, esmorzar, ics hores amb descansos, no xarxes socials. Pot ser no hauria d’haver-li ho comentat. Qui sóc jo, al cap i a la fi? Després he llegit quatre titulars de periòdics de la meua corda, altres tants tuits tendenciosos cap als meus gustos, més whatsapps, el pare va a fer la compra ves-espaiet-per-favor, quina bona iniciativa de les llibreries per a sobreviure al tancament, a vore quines sèries hi ha a l’HBO no catastrofistes ara que he acabat Joc de Trons.
Aprofitant el temps a l’ordinador, deia. Obric el meu word. Haig de fer una ressenya d’un llibre d’assaig. Mira que n’he fet, de ressenyes acadèmiques. N’he avaluat altres moltes, i he assessorat i corregit articles i llibres. És un treball que m’encanta. Però escriure aquesta m’està pesant com una mala cosa. Algú més autoritzat que jo va dir que escriure costa molt però llegir molt poc (ho va dir més poètic, la idea és aquesta, disculpes). No és això. Revise com ho han fet la resta d’autors de números anteriors. I allà ho tens, ja m’ho temia. No hi és el to curosament diplomàtic i la valoració polite ben inserida en el paradigma acadèmic. Hi ha opinió a pit descobert, de nivel molt alt, altíssim, i ben documentat, sense amagar-se en la trinxera del cientificisme que vol aparentar saviesa objectiva.
I aleshores Marge m’ha rescatat (de moment). Ella havia d’aprendre a dir no, sense complaences ni culpa. Jo he obert un bloc on dir no, però també sí, o no ho sé. Sense culpes, les complaences les deixarem per al següent nivell. Tens opinió, diu Marge. La meua pròpia coach perquè els monòlegs de Pedro Sánchez no m’estan servint. Un perquè vull, entre molts altres. I final de l’èpica.
La ressenya.