Oh sí, el primer dia després del confinament.
Heu vist la sèrie The Good Place? Es una sitcom, irònica, bonrollista. Explica la història d’una xica que, després de morir accidentalment, arriba per error a allò que en diríem Cel: colors gamma Mr. Wonderful, vivendes unifamiliars, somriures d’anunci de cadena odontològica (fraudulenta?), amabilitat sol·lícita. No vaig passar del tercer capítol, i això que duraven vint minuts. Bé. Dic jo que serà la imatge del primer día de la Nova Era d’alguns.
Una altra podria ser una versió light de l’anterior. Caminant meravellats amb la llum i el sol primaveral de València (perquè encara no farà aquell sol rostidor de l’estiu, valencià també, veritat?), mirant-nos amb somriures còmplices, famílies amb xiquets raonablement sorollosos estirant als pares del braç, la joventut fa un vermut rialler a aquella terrassa. O no, serà un moment d’eclosió d’alegria com si fóra una final del mundial de fútbol? Del costat guanyador, és clar. Senyoros abraçant-se i plorant, brindant als bars, fins que dure l’alcohol. I d’ací en endavant, les expectatives de triomfalisme de les escenes ja van de davallada, desinflant-se fins a imatges més ajustades a la distòpia. Una miqueta com les que veiem de Wuhan, però als carrers que coneixes i amb les banderoles falleres penjant, tortes i descolorides.
Perdó pel pessimisme (realisme?). “Ell demà ho farà millor, ella demà estarà més guapa”, diu la cançó. És Nit freda per ser abril, del grup Manel. Parla de les expectatives i fantasies sobre l’amor, i de quan se’ns desmonten. Hui les xarxes en van plenes perquè també afirma que una nit d’abril “No s’està a lloc com a casa”. Quines ironies, eh? I quin poc sentit que té de sobte tota la música d’abans. D’abans de la pandèmia. No calia l’aclariment però el faig.
El primer dia després del confinament, diu.