Entre la lluita i la lògica: els debats lingüístics des del feminisme

Nota: Aquest text data de desembre de 2020. D’aleshores ençà els debat han prosseguit. Hi anireu trobant successives actualitzacions a sota.

A hores d’ara, poques persones dubten que el feminisme esdevé un dels principals motors de transformació social. La seua perseverança en la denuncia de situacions de desigualtat que pateixen les dones (i altres col·lectius) ha generat tot un seguit de canvis a tots els nivells que a poc a poc van assentant-se en la nostra quotidianitat. El llenguatge no n’és una excepció. Sumàriament, les aportacions més notòries del moviment sobre el llenguatge van des del desdoblament masculí / femení de les paraules fins a la incursió de nous mots, com ara la recentíssima incorporació a diccionaris normatius de paraules com ara ‘criptogínia’ (Andrés 2020). A més, bona part d’aquests canvis han cristal·litzat en la creació de nombroses guies per a un ús no sexista del llenguatge, promogudes per entitats d’àmbits molt diversos que han ampliat l’impacte del fenomen.

Tanmateix, si bé sembla indubtable d’aquesta influència, encara no hi ha un acord unànime sobre l’estandardització d’algunes formes o les solucions lingüístiques més idònies. Per tant, un dels exercicis que pot resultar més enriquidor és aprofundir en el funcionament a nivell social del procés d’acceptació d’aquests canvis i la seua dinàmica.

Llenguatge, gènere i poder

Habitualment, bona part dels textos de divulgació a l’entorn del feminisme, siguen de la disciplina que siguen, s’inicien amb una explicació sobre la diferenciació entre sexe i gènere. El primer terme faria referència als trets biològics que ens definirien a un home o una dona mentre que el gènere aportaria el matís cultural, essent descrit com aquells gruix de comportaments que associem a persones d’un o altre sexe. A principis de la segona meitat del segle XX, aquesta separació conceptual sexe-gènere és la que va permetre desnaturalitzar comportaments que es pensaven inherents a una determinada biologia, evitant-ne la perpetuació d’uns rols que, en realitat, eren del tot construïts. Actualment, però, fins i tot aquesta separació que albiràvem tan clara està trontollant al reconèixer-se —no sense polèmica al darrere— que les combinacions de cossos i gèneres poden portar a infinitat de noves identitats, agrupades en d’allò que hem anomenat gènere no-binari. Aquest és el motiu, entre altres, pel qual s’advoca per la creació lingüística d’un gènere neutre pels noms, adjectius o atribuïts relacionats amb les coses animades, substituint l’habitual terminació en català dels mots en e (en referència al masculí) o a (en referència al femení) per una i (català) o una e (castellà).

Tanmateix, aquesta solució no és universal i sembla ser que no acaba de funcionar bé, ni a nivell lingüístic ni des d’altres punts. L’aparent senzill gest del canvi de terminació vocàlica ha arrossegat crítiques fonamentalment des de dos fronts. Un d’ell prové d’alguns sectors de la lingüística, tant amateur com professional, que defenen que el gènere sexual i el gènere lingüístic són coses diferents. D’altra banda, un sector del feminisme —sovint autoanomenades «radicals» i per altres qualificades amb l’anglicisme TERF acrònim vol indicar-ne la seua transfòbia— sostenen que la creació d’aquest neutre genèric eliminaria la presència de les desigualtats que ens exemplifica el llenguatge, sense que s’hagen eliminat de facto en la realitat.

Amb tot, allò que sembla clar és que, per se, «la llengua no és sexista, ni racista, ni conté en la seva essència cap biaix ideològic» (Lledó [2005] 2007: 50) Aquest matís és important per a evitar la temptació d’atribuir a la llengua processos que són responsabilitat dels usuaris. Per exemple, només un quinze per cent de les llengües dl món tenen flexió de gènere però la majoria de societats demostren ser masclistes (Carme Junyent, CCMA, 2020). Per tant, la llengua, de la mateixa manera que el gènere, pot crear diferència a partir del poder dels parlants però no perquè residisca en ella mateixa, sinó en com la construïm les persones. I amb el gènere, igual. Deslliurem a la llengua i al gènere, doncs, d’essencialismes.

Més enllà del llenguatge

Dit tot això, queda clar que els usos que en fem de la llengua sí que poden ser sexistes —és a dir, discriminatoris per raó de sexe, on les dones i altes comunitats sempre eixim a perdre— o androcèntrics. A mode operatiu, i de forma probablement massa sumària, podríem afirmar que els estudis sobre el biaix que afecta al gènere i la lingüística s’estructura en dos grans blocs: el social i el lingüístic. Eulàlia Lledó ens dona la pista per a destriar quins aspectes del gènere de la parla depenen de la llengua (en interacció amb el sistema de poder que és el gènere) i quines accions, més de tipus procedimental, s’acosten més a qüestions de caire sociològic o antropològic.

Del bloc social, en diferents societats s’han apreciat estils de comunicació diferents que homes i dones anem interioritzant des de la infància (Lledó [2005] 2007: 12). Entre altres, aquests estils comunicatius, dels quals no en som conscients, afecten a aspectes com ara el volum o la preponderància de la parla en una conversa, que acaba accentuant la invisibilització o exclusió de les dones. Hui en dia, part d’aquest fenomen s’ha popularitzat amb l’anglicisme mainsplaining, però existeixen multitud de referències anteriors entre la filosofia feminista que ja ho assenyalen. Una de les més rellevants sobre la veu i l’expressió són les idees d’Adriana Cavarero (2005), qui ha reflexionat sobre el poder de la veu en l’imaginari occidental des de la figura de les sirenes, les quals canten però no tenen un discurs racional, augmentant així la percepció sobre la irracionalitat i inferioritat de les dones. Desafortunadament, les tesis de Cavarero no van desencadenades i encara en trobem mostres. Els mitjans de comunicació també són especialment idonis per a apreciar aquests biaixos de caire sociocultural: infantilitzen sovint a les dones referint-se amb el nom de pila (i no amb el cognom, com els homes) o són paternalistes vers les dones i els xiquets quan els especifiquen de forma diferenciada als homes en les notícies (Píkara Magazine, 2020).

De tota manera, si bé aquest bloc social podia ser molt més extens, hi ha una altra part més tècnica que ja hem avançat abans: quines són les formes lingüístiques que perpetuen aquestes desigualtats i quines són les seues solucions.

Un tira i arronsa

Segons expliques les lingüistes Nogué i Cortès, les mesures per tal de pal·liar les discriminacions lingüístiques es remunten a la segona meitat del segle XX, en consonància amb els moviments que cercaven la igualtat entre homes i dones, entre ètnies, orientació sexual, etc. És a partir de la dècada de 1980 quan s’inicia el procés de creació d’elements d’estil en línia amb aquesta igualtat, especialment destinats a textos dirigits a la ciutadania, com per exemple, el desdoblament de gènere al final de les paraules (xiquet/a). Tanmateix, el mateix ús (i abús) d’aquestes solucions —no sempre possibles— ha portat a qüestionar-les durant l’última dècada ja que «contravenien principis generals de llenguatge, com ara el principi d’economia» (Nogué i Cortès 2013: 140).

Una de les principals impulsores d’aquestes reflexions sobre aquestes incorreccions ha estat la lingüista Carme Junyent. Junyent, des de diferents plataformes (articles acadèmics, mitjans de comunicació, xarxes socials), ha exposat alguns dels motius que fan repensar les solucions presses fins ara. Fonamentalment, els argument d’on parteixen les crítiques de Junyent naixen de la idea que

«la tradició gramatical occidental ha anomenat masculí, femení i neutre a les marques morfològiques de gènere associades als noms i, per concordança, als adjectius i als pronoms. Les dues primeres denominacions, juntament amb el fet que en alguns noms referits a entitats animades es pot establir una correlació entre aquestes marques morfològiques i el sexe del referent —que, sens dubte, és el motiu pel qual es van seleccionar les denominacions masculí i femení —, han provocat la confusió entre gènere gramatical i sexe biològic que hi ha al darrere de molts dels criteris qüestionats» (Nogué i Cortès 2013: 149).

A partir d’aquesta idea, la mateixa Junyent és qui, en debat amb Eulàlia Lledó, exemplifica la inviabilitat d’aquests canvis en relació a algunes problemàtiques lingüístiques (CCMA, 2020). Al meu parer, és important destacar-ne els punts de contacte i les disconformitats entre ambdues especialistes ja que les solucions adoptades tenen un diferent impacte social:

  • Afegir el femení mitjançant el desdoblament genèric, l’ús de paraules en femení i el llenguatge inclusiu. Mentre que l’Eulàlia Lledó es mostra partidària de fer-ho per a visibilitzar a les dones —parla dels presos i les preses polítiques per exemplificar-ho—, Carme Junyent ho troba un disbarat, ja que al·lega que el fet que una paraula siga masculina o femenina no canvia la realitat que hi ha al darrere (per exemple, si pensem en una senyoria, bona part ens imaginarem un jutge i no una jutgessa). Per a Junyent, l’ús dels dos gèneres remarca encara més les diferències entre homes i dones, es a dir, ens allunya encara més de la igualtat.
  • Ús del genèric neutre o del femení genèric. Igualment que el punt anterior, per a Lledó són recursos vàlids que tenen la finalitat de fer vore a les dones, mentre que Junyent és categòrica al respecte: l’ús del llenguatge per se no canvia la realitat. Si fora així, l’exemple em sembla especialment revelador, l’eliminació dels possessius s’eliminaria la propietat privada.
  • Ús dels substantius genèrics, en substitució del masculí genèric: en la mateixa línia, Eulàlia Lledó es mostra partidària per evitar la marginació o invisibilització de les figures femenines; Junyent, per la seua part, es mostra escèptica ja que, segons ella, planteja problemes de comprensió.
  • Llengua i transformació de la societat. Si bé Junyent ho considera una entelèquia i Lledó ben a l’inrevés, totes dues pareixen estar d’acord que la llengua forma part de la societat i que no és a través de la gramàtica o qüestions inherents a la llengua on existeix el masclisme, sinó a través de l’ús que en fem d’ella.

De la teoria a la pràctica

Els debats que giren a l’entorn del feminisme i les llengües no es tanquen ací i superen amb escreixos els límits de la lingüística. Penseu, per posar un cas, els efectes de la creació de neologismes i el seu ús. En primer lloc, algunes faccions del feminisme acadèmic han desplegat tot un nou discurs farcit de neologismes que miren d’explicar noves i velles casuístiques en relació al gènere, i que sovint fan necessari un alt grau de coneixements per copsar el seu significat. Fins i tot, des del mateix feminisme, se n’ha fet broma d’aquest fenomen —vegeu, per exemple, el vídeo Palabras raras, de la humorista Alícia Murillo (2015). Per contra, alguns d’aquests neologismes han tingut tant d’èxit, com ara (hetero)patriarcat, que de vegades pareix ser que haja perdut la seua capacitat combativa inicial. Una cosa similar podríem afirmar del mateix mot feminista, adés reservat a una determinats contextos mentre que ara és emprat amb naturalitat des de tots els espectres ideològic. Fins i tot, s’ha creat la paraula feminazi o, ans al contrari, parlem de feminisme burgès per referir-nos a un tipus de feminisme blanc.

Si bé la complexitat d’aquestes qüestions pot provocar una mena d’esgotament mental que podria anar en contra del mateix moviment, el feminisme no ha cessat en la seua constància i fermesa per seguir cercant les desigualtats a través del llenguatge, un procés que anomenen deconstrucció, i aconseguir la transformació social. A més d’assenyalar errors lingüístics comuns, alguns van molt més enllà per abastar problemàtiques majors. En cite només alguns exemples: el fet d’anomenar ‘homosexuals’ a tota la comunitat LGTBI, un imaginari heterosexista a l’hora d’enfocar els plantejaments discursius, tot allò referent al capacitisme o a la interseccionalitat per raó d’edat, assimilar el colonialisme encara  inherent en la nostra societat, el classisme present en institucions acadèmiques sobre la llengua, i un llarg etcètera (Píkara Magazine, 2020). Tot plegat, doncs, col·labora en fer-nos repensar no només la llengua, sinó la nostra societat.

Conclusió

A hores d’ara, si bé és innegable que el feminisme ha transformat el llenguatge (de fet, està transformant el llenguatge), encara no hi ha un acord unànime que permeta estandarditzar aquests canvis de forma que siguen generalitzables. Cal advertir, també, que el fet que es modifique el llenguatge no implica de forma direccional que visquem efectivament en una societat igualitària, però segur que haurà estat un pas molt important per tal d’abandonar un imaginari només en masculí i substituir-lo per un de més plural, on tinguen cabuda tots els cossos i identitats de gènere possibles.

Bibliografia

Andrés Durà, Raquel (2020): «‘Donassa’ y ‘Criptogínia’: las dos nuevas palabras del Diccionari de la AVL impulsadas desde el feminismo», La Vanguàrdia, 2 de desembre de 2020 https://www.lavanguardia.com/local/valencia/20201202/49840953280/donassa-criptoginia-nuevas-palabras-diccionari-academia-valenciana-llengua-feminismo.html [Consulta: 23 de deembre de 2020]).

Cavarero, Adriana (2005): A più voci. Filosofia dell’espressione vocale. Milà: Feltrinelli.

CCMA (2020): «Fins a quin punt i de quina manera el feminisme ha transformat el llenguatge?» El llenguado, TV3, 4 de març de 2020 https://www.ccma.cat/tv3/el-llenguado/fins-a-quin-punt-i-de-quina-manera-el-feminisme-ha-transformat-el-llenguatge/noticia/2994871/ [Consulta: 1 de desembre de 2020].

Lledó, Eulàlia ([2005] 2007): De llengua, diferència i context. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institut Català de les Dones.

Murillo, Alicia (2015): Palabras raras, de la secció El Conejo de Alicia a Pikara Magazine, 16 de juny de 2015 https://www.pikaramagazine.com/2015/06/palabras-raras/ [Consulta: 23 de desembre de 20].

Nogué Serrano, Neus i  Cortés-Colomé, Montserrat (coord.) (2013): Monogràfic sobre «El gènere i el sexe en les llengües», Revista Caplletra 54 (primavera). Publicacions de l’Abadia de Montserrat https://www.raco.cat/index.php/Caplletra/issue/view/20110 [Consulta: 02 de desembre de 2020].

Píkara Magazine (2020): «El lenguaje inclusivo o la guerra de las mil batallas», 22 de gener de 2020 https://www.pikaramagazine.com/2020/01/el-lenguaje-inclusivo-o-la-guerra-de-las-mil-batallas/ [Consulta: 23 de desembre de 2020].

https://www.nuvol.com/llengua/ens-fa-mes-iguals-desdoblar-el-debat-continua-21466

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.